Ja han passat quasi dues setmanes de les eleccions municipals i estem ja a just una setmana vista del nomenament dels nous alcaldes i els seus regidors, gent a qui se'ls ofereix L'oportunitat de demostrar quant s'estimen el seus pobles i com de preparats estan per afrontar , una de les mes dures de les legislatures viscudes en la democràcia, per uns fets que de tots son ben coneguts, econòmicament estem mes pelats que el cul d'una mona.
Be jo analitzant les informacions i els imput que rebem la ciutadania mitjançant els comunicats de premsa i les noticies, us puc ben assegurar que la tendència a manipular les noticies i a distorsionar la realitat es tot un art, la veritat hi ha periodistes que tenen un màster honoris causa en maquillatge mediàtic de les noticies.
Jo el que vull dir o es que la gent filtreu be tot allò que surt als mitjans de comunicació, per que si no ens pot portar a treure conclusions precipitades i es mes errades de la situació actual.
Demanar a la gent que ens governara , seny , sentit comú i esforç, crec que ara toca fer el govern dels millors , sense tindre en-conte colors i tendències polítiques, si no anar buscar el rendiment i la eficàcia, innovar, millorar cada dia si es possible, i no deixar ni un sol detall a la improvisació, aixo els empresaris sabem molt be que vol dir i que significa per el futur del qualsevol empresa, lucrativa o no.
Be els pobles es van pronunciar, es que tenen el honor de governar que demostrin que allò que es va dir en campanya no era ni fum ni palla. si no objectius assolibles.
Visca Catalunya Visca Torroella de Montgrí i Visca l`Estartit
Aquest ha d` esser un punt de trobada per expressar tot allò que ens preocupa del nostre poble. Que tothom sigui capaç d'expressar allò que li angoixa o allò que li agrada. Farem poble si som capaços de expressar els nostres sentiments.
divendres, de juny 03, 2011
dimecres, d’abril 13, 2011
Salut i sort no es pot demanar res mes en aquesta ocasió
Desprès de la sotragada al rebre el cop dur o la prova per la que ens fa passar al vida de saber que un amic, un company, un col·lega de partit li han detectat quelcom encara per definir, que espero i desitjo que sigui passatger i esporàdic, parlo D'en Viti per si no estàveu al corrent, un alça la mirada i es diu som un equip i li hem de demostra que el seu projecte es el nostre projecte, que això ens far mes forts i mes units i que hem de tirar de tot un projecte per el nostre poble endavant.
Desprès entre tots hem decidit que sigui en Jordi Cordon qui encapçali aquest projecte, declaracions de intencions i unitat en els que hem parit això conjuntament amb en Viti.
Viti i Jordi estem units per donar el millor al poble de Torroella i de l`Estartit.
Espero i desitjo que el poble valori tots aquest projecte i ens faci confiança el dia 22 de Maig.
Salut i sort no es pot demanar res mes en aquesta ocasió
Desprès entre tots hem decidit que sigui en Jordi Cordon qui encapçali aquest projecte, declaracions de intencions i unitat en els que hem parit això conjuntament amb en Viti.
Viti i Jordi estem units per donar el millor al poble de Torroella i de l`Estartit.
Espero i desitjo que el poble valori tots aquest projecte i ens faci confiança el dia 22 de Maig.
Salut i sort no es pot demanar res mes en aquesta ocasió
dijous, de febrer 10, 2011
Torroella i L’Estartit: tenim un problema amb noms i cognoms
Torroella- l`Estartit un poble dividit o una guerra portada al camp personal?
Vol realment l’Estartit que el LEI parli en nom d’ells?
Vol Torroella realment enfonsar l`Estartit?
Fa temps que un està realment preocupat perquè la mala gestió política d`alguns ha dinamitat la il•lusió de molts, m’explicaré: quan es juga amb els sentiments d’algú es corre amb el risc de ferir, de fer mal, d'obrir una ferida incurable, el què en política hem d`entendre com desgast polític, fi de trajecte,... Ara a Torroella - l`Estartit estem en aquest punt, amb la ferida oberta i sagnant, desbordats sense saber que té de cert tot aquest tripijoc polític.
Els regidors del LEI contínuament han fet bandera de poble, s'han autoproclamat uns drets de parlar i decidir en nom de tot un poble, un poble que no els ha donat aquest dret. Si, ja sé el què replicaran, que han estat la força més votada a l`Estartit, però això no legitima a un polític a dur a terme certs actes: el seu sectarisme, la seva imposició i poca identificació amb els problemes reals del poble així com el poc marge de participació que deixen a la ciutadania els treu aquest dret, almenys és el que crec jo en un poble democràtic! El LEI s'hauria de mirar el melic i entonar el mea culpa, ja que estan fent una guerra, un pols personal amb l'alcalde de Torroella de Montgrí, el qual pertany a la força menys votada del municipi (cosa que a ell se li oblida tot sovint). L’alcalde per altre banda demostra un altre cop no estar a l'altura i no saber gestionar els conflictes i fa pagar a tota una població de més de 3000 habitants els seus rifi rafes amb els regidors del LEI.
Crec que ha arribat el moment de dir PROU, si prou, als uns dir que s'arraconin i que deixin treballar a la gent que té ganes de treballar de veritat amb uns prismes i valors diferents i a l'altre que sigui conseqüent amb el càrrec que té i faci d'alcalde de tots i no discrimini a ningú ni per rancúnies ni per venjances personals.
Cal fer un acte de maduresa tots plegats o això mai arribarà a bon port.
Perquè aquesta baralla no deixa cicatritzar les ferides sinó al contrari: autoalimenta el problema.
Pel respecte que ens mereixem la gent de Torroella i de l`Estartit deixem-nos de jugar als soldadets de plom i anem per feina que ara no és temps de jugar amb el futur dels pobles i de les seus vilatans.
Vol realment l’Estartit que el LEI parli en nom d’ells?
Vol Torroella realment enfonsar l`Estartit?
Fa temps que un està realment preocupat perquè la mala gestió política d`alguns ha dinamitat la il•lusió de molts, m’explicaré: quan es juga amb els sentiments d’algú es corre amb el risc de ferir, de fer mal, d'obrir una ferida incurable, el què en política hem d`entendre com desgast polític, fi de trajecte,... Ara a Torroella - l`Estartit estem en aquest punt, amb la ferida oberta i sagnant, desbordats sense saber que té de cert tot aquest tripijoc polític.
Els regidors del LEI contínuament han fet bandera de poble, s'han autoproclamat uns drets de parlar i decidir en nom de tot un poble, un poble que no els ha donat aquest dret. Si, ja sé el què replicaran, que han estat la força més votada a l`Estartit, però això no legitima a un polític a dur a terme certs actes: el seu sectarisme, la seva imposició i poca identificació amb els problemes reals del poble així com el poc marge de participació que deixen a la ciutadania els treu aquest dret, almenys és el que crec jo en un poble democràtic! El LEI s'hauria de mirar el melic i entonar el mea culpa, ja que estan fent una guerra, un pols personal amb l'alcalde de Torroella de Montgrí, el qual pertany a la força menys votada del municipi (cosa que a ell se li oblida tot sovint). L’alcalde per altre banda demostra un altre cop no estar a l'altura i no saber gestionar els conflictes i fa pagar a tota una població de més de 3000 habitants els seus rifi rafes amb els regidors del LEI.
Crec que ha arribat el moment de dir PROU, si prou, als uns dir que s'arraconin i que deixin treballar a la gent que té ganes de treballar de veritat amb uns prismes i valors diferents i a l'altre que sigui conseqüent amb el càrrec que té i faci d'alcalde de tots i no discrimini a ningú ni per rancúnies ni per venjances personals.
Cal fer un acte de maduresa tots plegats o això mai arribarà a bon port.
Perquè aquesta baralla no deixa cicatritzar les ferides sinó al contrari: autoalimenta el problema.
Pel respecte que ens mereixem la gent de Torroella i de l`Estartit deixem-nos de jugar als soldadets de plom i anem per feina que ara no és temps de jugar amb el futur dels pobles i de les seus vilatans.
dilluns, de gener 31, 2011
ES PRODUIRÀ UN EFECTE MIRALL ARREU DEL PAÍS??
Finalment, després de dures negociacions, Esquerra i RCat han arribat a un acord per presentar-se conjuntament a les eleccions municipals de Barcelona. Un acord equitatiu, que reconeix la potència i la força d'Esquerra i alhora ret compte, també, de la important tasca que Reagrupament ha dut a la Ciutat Comtal a l'hora de crear estructura organitzativa al servei de l'independentisme a la capital del país.
De la unió d'aquestes dues organitzacions independentistes només pot sortir un gran èxit. La divisió del vot independentista a les passades eleccions autonòmiques en va resultar el retrocés de la força institucional de l'independentisme polític. Havent entès el missatge, Esquerra i RCat han decidit unir forces per evitar un nou retrocés i, de pas, aportar la força necessària per fer possible el canvi a Barcelona.
Cosa positiva seria que altres forces independentistes seguissin el seu exemple. En especial, les Candidatures d'Unitat Popular i la Solidaritat Catalana liderada per Joan Laporta. De ben segur que les reticències d'ambdues forces són motivades per motius de pes, però allò que uneix els independentistes de la capital del país és més que allò que els separa. La construcció d'un pol sobiranista i progressista a Barcelona és, simplement, una qüestió de responsabilitat històrica.
Ara caldrà veure quin efecte mimètic produirà això a la resta de municipis del país.
A Torroella- L`Estartit amb la aposta del SI a presentar una llista a les municipals pot fer que aquest fraccionament de les esquerres sigui mes evident i fustigador per aquestes formacions.
De la unió d'aquestes dues organitzacions independentistes només pot sortir un gran èxit. La divisió del vot independentista a les passades eleccions autonòmiques en va resultar el retrocés de la força institucional de l'independentisme polític. Havent entès el missatge, Esquerra i RCat han decidit unir forces per evitar un nou retrocés i, de pas, aportar la força necessària per fer possible el canvi a Barcelona.
Cosa positiva seria que altres forces independentistes seguissin el seu exemple. En especial, les Candidatures d'Unitat Popular i la Solidaritat Catalana liderada per Joan Laporta. De ben segur que les reticències d'ambdues forces són motivades per motius de pes, però allò que uneix els independentistes de la capital del país és més que allò que els separa. La construcció d'un pol sobiranista i progressista a Barcelona és, simplement, una qüestió de responsabilitat històrica.
Ara caldrà veure quin efecte mimètic produirà això a la resta de municipis del país.
A Torroella- L`Estartit amb la aposta del SI a presentar una llista a les municipals pot fer que aquest fraccionament de les esquerres sigui mes evident i fustigador per aquestes formacions.
diumenge, de gener 30, 2011
JOSEP ANTONI DURAN I LLEIDA SECRETARI GENERAL DE CIU
Duran admet que podria fer un salt a la política catalana i que la decisió de quedar-se a Madrid era la que millor responia al context polític català i espanyol
Sosté que Mas ha anat “molt més enllà” que Pujol, “que mai s'ha declarat independentista”
Considera que hi hauria d'haver un acord abans de la reunió entre Mas i Zapatero
30/01/11 02:00 - BARCELONA - X.Xirgo/C.Ribera/O.A.-Etxearteemail protegit Duran confessa que els anys a l'oposició han afavorit un apropament amb Mas Foto: ROBERT RAMOS.1 2 3
Canals relacionats
Canal: Entrevistes
Vaig trobar un Zapatero obert
al diàleg i disposat a acceptar propostes de Catalunya
Sense menysprear la resta de forces, n'hi ha dues amb molta representativitat social: CiU i el PSC
Si Madrid no resol
el problema financer català, nosaltres patirem, però
ells també
No vull jubilar-me
en política, però
les circumstàncies
et poden canviar
les previsions
Si el PP treu majoria absoluta, haurem
de tancar-nos
i enfortir-nos dins
de Catalunya
Per primera vegada en la història de CiU, tota la confecció del govern s'ha fet comptant amb UDC A cavall de Madrid i Barcelona. El secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, compatibilitza l'escó al Congrés amb la presidència de la part catalana de les comissions bilaterals Estat-Generalitat, on es negocien els traspassos i el finançament.
Dimecres es va reunir amb José Luis Rodríguez Zapatero. El va veure disposat a fer algun gest a favor de l'autogovern català?
Que quedi clar que la reunió no era per parlar d'autogovern, ni de la situació financera de la Generalitat, ni de l'entrevista que ha de tenir el dia 7 amb Artur Mas. Era per parlar de la reforma de pensions. Aquest va ser un punt fonamental, igual que el futur de les caixes. També vam abordar les finances europees: la situació actual ha fet trontollar l'euro i caldrà transferir a la Unió Europea competències en matèria de política econòmica, pressupostària, fiscal, laboral... En aquest moment, la prioritat de Catalunya és la situació financera.
Així, van parlar del pla de viabilitat que la Generalitat entregarà demà al ministeri.
Sí. Espero que les converses que estem mantenint amb el president del govern ajudin a fer canviar la posició numantina de la Vicepresidència econòmica que, des de la perspectiva tècnica, està molt tancada a ajudar a resoldre el problema. No només s'han de tenir en compte criteris tècnics, sinó polítics. En aquest sentit, vaig trobar un Zapatero obert al diàleg i disposat a acceptar algunes de les propostes. Ara bé, a partir de l'experiència de tracte amb ell, també temem quin resultat pot tenir tot plegat. Per tant, sóc molt prudent.
En aquesta conversa, Rodríguez Zapatero admetia que el govern espanyol s'hi ha posat tard, amb la crisi?
Tàcitament, és així. La reforma de pensions s'havia d'haver abordat al principi de la legislatura i fins i tot abans. Hi ha coses que no són només responsabilitat del PSOE; el PP ja les hagués hagut de fer abans. I no les va fer, encara que tingués majoria absoluta. Ara, Rodríguez Zapatero s'hi posa tard i ho fa perquè Europa li ho diu. És cert que ell també forma part d'Europa i ho decideix, però s'hi posa tard. Dit això, s'ha d'admetre que algunes reformes, com la de les pensions, li han sortit molt bé. No hi ha cap país europeu que hagi fixat els 67 anys com a edat de jubilació i hagi aconseguit el suport dels sindicats. Ell és conscient que està mutant les seves posicions, que ha de fer el que està fent, que ho fa tard i que, a més, en pateix el desgast.
Per tant, espera que Rodríguez Zapatero faci algun gest amb Catalunya? Que compleixi amb el fons de competitivitat, per exemple?
Hauria de ser així. Però jo el que li dic al govern és que s'espavili. Ens deu diners per la liquidació de la disposició addicional tercera. El fons de competitivitat, a més, està inclòs en un sistema de finançament que està en vigor. Ens deu diners pel principi de lleialtat institucional... Si complís amb Catalunya, ens situaríem en un dèficit amb què el govern podria autoritzar l'emissió de deute públic. Rodríguez Zapatero ho ha de resoldre, això. I si no ho fa, nosaltres patirem, però ells també.
És com el propietari d'un pis que pretén fer pagar la hipoteca a la comunitat de veïns...
Que no intentin traslladar la imatge que el problema del dèficit és de les comunitats autònomes. Si tenim dèficit aquí és perquè, primer, el tripartit no ha fet les coses bé. Però, en segon lloc, és perquè l'Estat tampoc no té el sentit de responsabilitat del compliment de la llei, del sistema de finançament pactat. Nosaltres hem fet una retallada del 10% sobre un pressupost que té al seu càrrec serveis tan importants com l'educació, la sanitat o els serveis socials. La partida més important de l'Estat són les prestacions d'atur. Que redueixin més el dèficit ells; que no intentin traslladar a Catalunya el que és un problema de l'Estat. Diuen que no volen pagar el fons de competitivitat perquè augmenta el dèficit de l'Estat. Doncs retallin-lo i compleixin amb Catalunya. Ara bé, he de dir no estic encara en l'estadi de denúncia. Estic en el del diàleg. A veure si és possible que ho entenguin.
El problema de Rodríguez Zapatero és que ha d'aplicar el cafè per a tothom en tot allò que doni als catalans?
És una part del seu i del nostre problema, però no em serveix d'argument. El fons de competitivitat afecta també altres territoris, és cert, però són ells els que han aprovat aquest sistema de finançament. A nosaltres no ens agradava, el trobem insuficient. I malgrat això, ara no volen aplicar l'únic que tenia de positiu per a Catalunya, amb l'excusa que ho han d'estendre a altres comunitats autònomes i que els incrementa el seu dèficit. Doncs facin vostès els deures, facin una retallada més important o una reestructuració de l'Estat, el que vulguin. Però compleixin.
En aquesta negociació pot ser molt important la reunió del dia 7 entre Mas i Rodríguez Zapatero. Vostè també hi serà?
No, no és la meva funció. En la primera reunió dels presidents de la Generalitat i de l'Estat només hi ha de ser Artur Mas. Un matís: hem de procurar que, quan es faci aquesta reunió, haguem tancat l'acord sobre el dèficit. Si no, tindrem un mal inici de les relacions entre l'actual govern de Catalunya i el govern espanyol. A tots ens convé haver resolt el problema abans. Una altra cosa és que això sigui possible com a conseqüència de la seva actitud. Aquí qui treballa per afavorir-ho, qui s'hi dedica molt i ho fa molt ben fet és el conseller Andreu Mas-Colell. Personalment, jo ajudo a fer més efectiva la negociació.
No veu en tot plegat un fracàs del model d'Espanya?
La situació actual és fruit de la crisi, d'una mala gestió a Catalunya i del fet que l'Estat té una estructura complexa. L'altre dia, davant meu i d'Iñaki Anasagasti, José Bono deia que la generalització de les autonomies la van imposar els militars per tal de disminuir l'autogovern dels que la demanaven. O sigui que Castella-La Manxa va rebre l'autonomia com rep el baptisme una criatura. És autònoma gràcies al sentiment nacional de Catalunya. Aquest és el problema d'Espanya. Això s'hauria de reconduir, no en els termes que desitgen ara mateix el PP o el PSOE. Però els demano coratge perquè facin aquesta reflexió. S'ha de buscar una solució.
Jordi Pujol en té una. Apunta que, potser, l'única sortida és la independència.
El president Pujol reconeix també que la independència no és viable. Jo no m'hi discutiré. Les seves reflexions sempre s'han de tenir en compte. Però en aquests moments tenim un president de la Generalitat que es diu Artur Mas. I el debat l'hem de fer entorn d'allò que el president de Catalunya digui o faci. El país el lidera Artur Mas.
El president de la Generalitat ha confessat que en un referèndum d'independència votaria que sí.
És que Mas ha anat molt més enllà del que ho va fer el president Pujol, que mai s'ha declarat independentista. Però insisteixo: el meu punt de referència és el president Mas.
Hi ha qui veu una estratègia en el fet que Pujol es pronunciï a favor d'un estat propi alhora que vostè negocia amb Madrid.
El president Pujol ha fet aquesta reflexió pel seu compte i no n'ha compartit amb mi ni amb el president Mas el contingut. És una opinió molt respectable que forma part d'un estat d'ànim que es pot entendre del president Pujol.
Aquesta legislatura serà la prova definitiva per comprovar si això d'Espanya funciona o no?
És una legislatura clau, sí. Té dues parts. La primera, fins a les eleccions generals. La segona començarà després. El que faci l'Estat condiciona la política catalana, no ens enganyem; no som independents i el que passi és important. Fins passades les eleccions no podem fer grans plantejaments, de canvi profund, entre Espanya i Catalunya. És a dir, no li plantejarem el pacte fiscal a Rodríguez Zapatero en els mesos que li queden. Estem en la provisionalitat i hi ha una prioritat, que és l'econòmica. Què pot passar després? Que el PP tingui majoria absoluta, cosa que seria un desastre per a Catalunya i no hi hauria possibilitat de reobrir un debat sobre el paper de Catalunya i la configuració d'Espanya. O també pot passar que qui guanyi ho faci amb majoria relativa i nosaltres forcem un debat. Molta gent tindrà ganes de castigar Rodríguez Zapatero, però l'única manera de fer-ho sense afavorir el PP és reforçar CiU.
És més pràctic aguantar Rodríguez Zapatero que obrir la porta al PP?
Nosaltres no l'aguantem. Rodríguez Zapatero té un acord parlamentari amb el PNB i CC. Ara bé, si planteja una reforma amb què puguem estar d'acord, com ara l'última proposta de la llei Sinde o la reforma de pensions, estem disposats a parlar-ne. Hem de jugar d'acord amb els nostres interessos.
Veu Rodríguez Zapatero atrapat?
Està més relaxat del que ens pensem. Expresso un judici de valor: crec que ha arribat a la conclusió que ha de fer reformes estructurals, i és conscient del desgast que això té. Penso que no es tornarà a presentar i que està disposat a assumir-ne els costos.
Li agradaria que s'avancessin les eleccions a Espanya?
Això és el de menys. Convinguin o no, no n'hi haurà.
I si el PSOE s'ensorra a les municipals o a les autonòmiques, no creu possible que anticipi els comicis?
Continuarà tenint el suport parlamentari garantit. Arribats a aquest punt, la decisió seria seva. Ara bé, una anticipació electoral a la tardor seria en realitat una anticipació tècnica. Pel que fa a nosaltres, estem preparats per a qualsevol eventualitat.
Si el PP treu majoria absoluta, es desmunta l'estratègia de CiU per al concert econòmic. Quin és el pla B?
Haurem de tancar-nos aquí i enfortir-nos. Hem d'adquirir consciència de fer, amb allò que tenim, polítiques autènticament d'estat, encara que no siguem jurídicament estat. Si ens trobem amb una Espanya tancada, podrem avançar molt poc. L'estratègia, per tant, serà aguantar i resistir. Però que això passés seria molt negatiu per a Catalunya: incrementaria el sentiment de greuge respecte a Espanya.
L'ofensiva espanyola, no hi és també amb el PSOE?
El PSOE i el PP, quan parlen i quan voten sobre Catalunya, acostumen a posar-se d'acord. Ara han fet una “loapització” dels ports de comú acord. Però la posició del PSOE sobre la llengua no és la mateixa que la del Partit Popular.
Aznar parla català en la intimitat...
La situació actual em recorda molt la de 1994 i 1995. L'actitud del PP cap al nacionalisme català i basc era desaforada. La nit electoral, les bases corejaven “Pujol, enano, habla castellano” davant de la seu de Gènova. I l'endemà van passar a parlar català en la intimitat. Per això ens convé que no tinguin majoria absoluta.
L'enfortiment de Catalunya té a veure amb ampliar les fronteres de CiU i fitxar Ferran Mascarell com a conseller de Cultura, per exemple?
Hem intentat fer el govern dels millors. No ha estat amb l'ànim de fer cap lleig al PSC i així li ho va explicar Mas a Montilla. Mascarell era un dels millors i comptar-hi també comporta construir ponts amb un sector cultural del país que no correspon exactament als clixés de CiU. En funció de la situació política que hi hagi a Espanya, la complicitat interna a Catalunya serà molt important. Sense menysprear ERC ni la resta de forces polítiques, n'hi ha dues amb molta representativitat social: CiU i el PSC. No parlo de sociovergència, sinó d'unitat, no només amb els socialistes, però amb ells també.
En la confecció del govern es va visualitzar la bona entesa que té ara amb Mas. Què ha afavorit la millora de la seva relació?
El temps a l'oposició ens ha ajudat a tots dos a destruir mites i a apropar-nos. En política, les relacions personals són molt importants. Quan és bona, quan hi ha sintonia, això té una projecció política positiva. És veritat, i ho vull agrair al president Mas. Per primera vegada a la història de CiU, tota la confecció del govern s'ha fet comptant amb UDC. Els noms dels consellers de CDC els he sabut abans que els mateixos consellers, he viscut el procés intern de Mas amb els seus consellers, ell ha viscut el meu amb els d'UDC i tots dos hem parlat amb els independents. Fa dos anys que anem com una seda. I això és bo per a CiU i per al país.
Es diu que Unió va triar Pilar Fernández Bozal per a la conselleria de Justícia.
No és veritat, però la defenso sense complexos. Qui més ha criticat el nomenament són les formacions independentistes per la seva posició jurídica amb les consultes. Se li han atribuït frases que ella no ha dit. Qui realment desitgi un estat per a Catalunya, espero que tingui molt clar que aquest estat català ha de tenir uns funcionaris que obeeixin els principis de jerarquia i autoritat. Aquesta senyora treballava com a funcionària per una administració i va complir amb aquests principis.
Duran vol ser ministre?
Jo he pogut ser ministre amb el PP i amb el PSOE. Sóc de les poques persones que ha pogut ser-ho i ho ha rebutjat.M'han posat el capell per interessos partidaris d'alguns i hi ha un programa que hi ha contribuït: Polònia. Dir que vull ser ministre és no conèixer Duran i ignorar la realitat. Mai he tingut una aspiració concreta. No vaig entrar en política el 1980 o el 1990, sinó el 1974. Els meus ideals són uns altres. No em moc pels càrrecs. Sóc una persona d'ideologia, tinc un model de país i de societat al cap i treballo per poder-lo formalitzar. És evident que arriba un moment que tens un nivell de preparació, d'experiència, de reconeixement, que podries ser qualsevol cosa. La meva il·lusió era ser president de la Generalitat, ja ho vaig dir en el míting final de la campanya electoral. Però amb Mas vam tenir una batalla i la vaig perdre. Sé que no ho seré i no passa res.
Serà el candidat de CiU a les pròximes espanyoles. El seu futur passa per Madrid?
Políticament sí, però també podria dedicar-me a alguna altra cosa que no sigui la política. No vull jubilar-me aquí. És veritat, però, que les circumstàncies et porten de vegades a canviar les teves previsions.
Per tant, ha descartat tancar la carrera política a Catalunya?
No nego que es pugui tornar a plantejar la possibilitat que torni com a conseller en cap. Comptat i debatut el positiu i el negatiu, amb Mas vam arribar a la conclusió que ara, tal com està la situació política a Espanya, i veient que Catalunya necessita conduir la relació amb l'Estat, era millor que continués a Madrid. Però no hem tancat definitivament les portes a la meva tornada.
Sosté que Mas ha anat “molt més enllà” que Pujol, “que mai s'ha declarat independentista”
Considera que hi hauria d'haver un acord abans de la reunió entre Mas i Zapatero
30/01/11 02:00 - BARCELONA - X.Xirgo/C.Ribera/O.A.-Etxearteemail protegit Duran confessa que els anys a l'oposició han afavorit un apropament amb Mas Foto: ROBERT RAMOS.1 2 3
Canals relacionats
Canal: Entrevistes
Vaig trobar un Zapatero obert
al diàleg i disposat a acceptar propostes de Catalunya
Sense menysprear la resta de forces, n'hi ha dues amb molta representativitat social: CiU i el PSC
Si Madrid no resol
el problema financer català, nosaltres patirem, però
ells també
No vull jubilar-me
en política, però
les circumstàncies
et poden canviar
les previsions
Si el PP treu majoria absoluta, haurem
de tancar-nos
i enfortir-nos dins
de Catalunya
Per primera vegada en la història de CiU, tota la confecció del govern s'ha fet comptant amb UDC A cavall de Madrid i Barcelona. El secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, compatibilitza l'escó al Congrés amb la presidència de la part catalana de les comissions bilaterals Estat-Generalitat, on es negocien els traspassos i el finançament.
Dimecres es va reunir amb José Luis Rodríguez Zapatero. El va veure disposat a fer algun gest a favor de l'autogovern català?
Que quedi clar que la reunió no era per parlar d'autogovern, ni de la situació financera de la Generalitat, ni de l'entrevista que ha de tenir el dia 7 amb Artur Mas. Era per parlar de la reforma de pensions. Aquest va ser un punt fonamental, igual que el futur de les caixes. També vam abordar les finances europees: la situació actual ha fet trontollar l'euro i caldrà transferir a la Unió Europea competències en matèria de política econòmica, pressupostària, fiscal, laboral... En aquest moment, la prioritat de Catalunya és la situació financera.
Així, van parlar del pla de viabilitat que la Generalitat entregarà demà al ministeri.
Sí. Espero que les converses que estem mantenint amb el president del govern ajudin a fer canviar la posició numantina de la Vicepresidència econòmica que, des de la perspectiva tècnica, està molt tancada a ajudar a resoldre el problema. No només s'han de tenir en compte criteris tècnics, sinó polítics. En aquest sentit, vaig trobar un Zapatero obert al diàleg i disposat a acceptar algunes de les propostes. Ara bé, a partir de l'experiència de tracte amb ell, també temem quin resultat pot tenir tot plegat. Per tant, sóc molt prudent.
En aquesta conversa, Rodríguez Zapatero admetia que el govern espanyol s'hi ha posat tard, amb la crisi?
Tàcitament, és així. La reforma de pensions s'havia d'haver abordat al principi de la legislatura i fins i tot abans. Hi ha coses que no són només responsabilitat del PSOE; el PP ja les hagués hagut de fer abans. I no les va fer, encara que tingués majoria absoluta. Ara, Rodríguez Zapatero s'hi posa tard i ho fa perquè Europa li ho diu. És cert que ell també forma part d'Europa i ho decideix, però s'hi posa tard. Dit això, s'ha d'admetre que algunes reformes, com la de les pensions, li han sortit molt bé. No hi ha cap país europeu que hagi fixat els 67 anys com a edat de jubilació i hagi aconseguit el suport dels sindicats. Ell és conscient que està mutant les seves posicions, que ha de fer el que està fent, que ho fa tard i que, a més, en pateix el desgast.
Per tant, espera que Rodríguez Zapatero faci algun gest amb Catalunya? Que compleixi amb el fons de competitivitat, per exemple?
Hauria de ser així. Però jo el que li dic al govern és que s'espavili. Ens deu diners per la liquidació de la disposició addicional tercera. El fons de competitivitat, a més, està inclòs en un sistema de finançament que està en vigor. Ens deu diners pel principi de lleialtat institucional... Si complís amb Catalunya, ens situaríem en un dèficit amb què el govern podria autoritzar l'emissió de deute públic. Rodríguez Zapatero ho ha de resoldre, això. I si no ho fa, nosaltres patirem, però ells també.
És com el propietari d'un pis que pretén fer pagar la hipoteca a la comunitat de veïns...
Que no intentin traslladar la imatge que el problema del dèficit és de les comunitats autònomes. Si tenim dèficit aquí és perquè, primer, el tripartit no ha fet les coses bé. Però, en segon lloc, és perquè l'Estat tampoc no té el sentit de responsabilitat del compliment de la llei, del sistema de finançament pactat. Nosaltres hem fet una retallada del 10% sobre un pressupost que té al seu càrrec serveis tan importants com l'educació, la sanitat o els serveis socials. La partida més important de l'Estat són les prestacions d'atur. Que redueixin més el dèficit ells; que no intentin traslladar a Catalunya el que és un problema de l'Estat. Diuen que no volen pagar el fons de competitivitat perquè augmenta el dèficit de l'Estat. Doncs retallin-lo i compleixin amb Catalunya. Ara bé, he de dir no estic encara en l'estadi de denúncia. Estic en el del diàleg. A veure si és possible que ho entenguin.
El problema de Rodríguez Zapatero és que ha d'aplicar el cafè per a tothom en tot allò que doni als catalans?
És una part del seu i del nostre problema, però no em serveix d'argument. El fons de competitivitat afecta també altres territoris, és cert, però són ells els que han aprovat aquest sistema de finançament. A nosaltres no ens agradava, el trobem insuficient. I malgrat això, ara no volen aplicar l'únic que tenia de positiu per a Catalunya, amb l'excusa que ho han d'estendre a altres comunitats autònomes i que els incrementa el seu dèficit. Doncs facin vostès els deures, facin una retallada més important o una reestructuració de l'Estat, el que vulguin. Però compleixin.
En aquesta negociació pot ser molt important la reunió del dia 7 entre Mas i Rodríguez Zapatero. Vostè també hi serà?
No, no és la meva funció. En la primera reunió dels presidents de la Generalitat i de l'Estat només hi ha de ser Artur Mas. Un matís: hem de procurar que, quan es faci aquesta reunió, haguem tancat l'acord sobre el dèficit. Si no, tindrem un mal inici de les relacions entre l'actual govern de Catalunya i el govern espanyol. A tots ens convé haver resolt el problema abans. Una altra cosa és que això sigui possible com a conseqüència de la seva actitud. Aquí qui treballa per afavorir-ho, qui s'hi dedica molt i ho fa molt ben fet és el conseller Andreu Mas-Colell. Personalment, jo ajudo a fer més efectiva la negociació.
No veu en tot plegat un fracàs del model d'Espanya?
La situació actual és fruit de la crisi, d'una mala gestió a Catalunya i del fet que l'Estat té una estructura complexa. L'altre dia, davant meu i d'Iñaki Anasagasti, José Bono deia que la generalització de les autonomies la van imposar els militars per tal de disminuir l'autogovern dels que la demanaven. O sigui que Castella-La Manxa va rebre l'autonomia com rep el baptisme una criatura. És autònoma gràcies al sentiment nacional de Catalunya. Aquest és el problema d'Espanya. Això s'hauria de reconduir, no en els termes que desitgen ara mateix el PP o el PSOE. Però els demano coratge perquè facin aquesta reflexió. S'ha de buscar una solució.
Jordi Pujol en té una. Apunta que, potser, l'única sortida és la independència.
El president Pujol reconeix també que la independència no és viable. Jo no m'hi discutiré. Les seves reflexions sempre s'han de tenir en compte. Però en aquests moments tenim un president de la Generalitat que es diu Artur Mas. I el debat l'hem de fer entorn d'allò que el president de Catalunya digui o faci. El país el lidera Artur Mas.
El president de la Generalitat ha confessat que en un referèndum d'independència votaria que sí.
És que Mas ha anat molt més enllà del que ho va fer el president Pujol, que mai s'ha declarat independentista. Però insisteixo: el meu punt de referència és el president Mas.
Hi ha qui veu una estratègia en el fet que Pujol es pronunciï a favor d'un estat propi alhora que vostè negocia amb Madrid.
El president Pujol ha fet aquesta reflexió pel seu compte i no n'ha compartit amb mi ni amb el president Mas el contingut. És una opinió molt respectable que forma part d'un estat d'ànim que es pot entendre del president Pujol.
Aquesta legislatura serà la prova definitiva per comprovar si això d'Espanya funciona o no?
És una legislatura clau, sí. Té dues parts. La primera, fins a les eleccions generals. La segona començarà després. El que faci l'Estat condiciona la política catalana, no ens enganyem; no som independents i el que passi és important. Fins passades les eleccions no podem fer grans plantejaments, de canvi profund, entre Espanya i Catalunya. És a dir, no li plantejarem el pacte fiscal a Rodríguez Zapatero en els mesos que li queden. Estem en la provisionalitat i hi ha una prioritat, que és l'econòmica. Què pot passar després? Que el PP tingui majoria absoluta, cosa que seria un desastre per a Catalunya i no hi hauria possibilitat de reobrir un debat sobre el paper de Catalunya i la configuració d'Espanya. O també pot passar que qui guanyi ho faci amb majoria relativa i nosaltres forcem un debat. Molta gent tindrà ganes de castigar Rodríguez Zapatero, però l'única manera de fer-ho sense afavorir el PP és reforçar CiU.
És més pràctic aguantar Rodríguez Zapatero que obrir la porta al PP?
Nosaltres no l'aguantem. Rodríguez Zapatero té un acord parlamentari amb el PNB i CC. Ara bé, si planteja una reforma amb què puguem estar d'acord, com ara l'última proposta de la llei Sinde o la reforma de pensions, estem disposats a parlar-ne. Hem de jugar d'acord amb els nostres interessos.
Veu Rodríguez Zapatero atrapat?
Està més relaxat del que ens pensem. Expresso un judici de valor: crec que ha arribat a la conclusió que ha de fer reformes estructurals, i és conscient del desgast que això té. Penso que no es tornarà a presentar i que està disposat a assumir-ne els costos.
Li agradaria que s'avancessin les eleccions a Espanya?
Això és el de menys. Convinguin o no, no n'hi haurà.
I si el PSOE s'ensorra a les municipals o a les autonòmiques, no creu possible que anticipi els comicis?
Continuarà tenint el suport parlamentari garantit. Arribats a aquest punt, la decisió seria seva. Ara bé, una anticipació electoral a la tardor seria en realitat una anticipació tècnica. Pel que fa a nosaltres, estem preparats per a qualsevol eventualitat.
Si el PP treu majoria absoluta, es desmunta l'estratègia de CiU per al concert econòmic. Quin és el pla B?
Haurem de tancar-nos aquí i enfortir-nos. Hem d'adquirir consciència de fer, amb allò que tenim, polítiques autènticament d'estat, encara que no siguem jurídicament estat. Si ens trobem amb una Espanya tancada, podrem avançar molt poc. L'estratègia, per tant, serà aguantar i resistir. Però que això passés seria molt negatiu per a Catalunya: incrementaria el sentiment de greuge respecte a Espanya.
L'ofensiva espanyola, no hi és també amb el PSOE?
El PSOE i el PP, quan parlen i quan voten sobre Catalunya, acostumen a posar-se d'acord. Ara han fet una “loapització” dels ports de comú acord. Però la posició del PSOE sobre la llengua no és la mateixa que la del Partit Popular.
Aznar parla català en la intimitat...
La situació actual em recorda molt la de 1994 i 1995. L'actitud del PP cap al nacionalisme català i basc era desaforada. La nit electoral, les bases corejaven “Pujol, enano, habla castellano” davant de la seu de Gènova. I l'endemà van passar a parlar català en la intimitat. Per això ens convé que no tinguin majoria absoluta.
L'enfortiment de Catalunya té a veure amb ampliar les fronteres de CiU i fitxar Ferran Mascarell com a conseller de Cultura, per exemple?
Hem intentat fer el govern dels millors. No ha estat amb l'ànim de fer cap lleig al PSC i així li ho va explicar Mas a Montilla. Mascarell era un dels millors i comptar-hi també comporta construir ponts amb un sector cultural del país que no correspon exactament als clixés de CiU. En funció de la situació política que hi hagi a Espanya, la complicitat interna a Catalunya serà molt important. Sense menysprear ERC ni la resta de forces polítiques, n'hi ha dues amb molta representativitat social: CiU i el PSC. No parlo de sociovergència, sinó d'unitat, no només amb els socialistes, però amb ells també.
En la confecció del govern es va visualitzar la bona entesa que té ara amb Mas. Què ha afavorit la millora de la seva relació?
El temps a l'oposició ens ha ajudat a tots dos a destruir mites i a apropar-nos. En política, les relacions personals són molt importants. Quan és bona, quan hi ha sintonia, això té una projecció política positiva. És veritat, i ho vull agrair al president Mas. Per primera vegada a la història de CiU, tota la confecció del govern s'ha fet comptant amb UDC. Els noms dels consellers de CDC els he sabut abans que els mateixos consellers, he viscut el procés intern de Mas amb els seus consellers, ell ha viscut el meu amb els d'UDC i tots dos hem parlat amb els independents. Fa dos anys que anem com una seda. I això és bo per a CiU i per al país.
Es diu que Unió va triar Pilar Fernández Bozal per a la conselleria de Justícia.
No és veritat, però la defenso sense complexos. Qui més ha criticat el nomenament són les formacions independentistes per la seva posició jurídica amb les consultes. Se li han atribuït frases que ella no ha dit. Qui realment desitgi un estat per a Catalunya, espero que tingui molt clar que aquest estat català ha de tenir uns funcionaris que obeeixin els principis de jerarquia i autoritat. Aquesta senyora treballava com a funcionària per una administració i va complir amb aquests principis.
Duran vol ser ministre?
Jo he pogut ser ministre amb el PP i amb el PSOE. Sóc de les poques persones que ha pogut ser-ho i ho ha rebutjat.M'han posat el capell per interessos partidaris d'alguns i hi ha un programa que hi ha contribuït: Polònia. Dir que vull ser ministre és no conèixer Duran i ignorar la realitat. Mai he tingut una aspiració concreta. No vaig entrar en política el 1980 o el 1990, sinó el 1974. Els meus ideals són uns altres. No em moc pels càrrecs. Sóc una persona d'ideologia, tinc un model de país i de societat al cap i treballo per poder-lo formalitzar. És evident que arriba un moment que tens un nivell de preparació, d'experiència, de reconeixement, que podries ser qualsevol cosa. La meva il·lusió era ser president de la Generalitat, ja ho vaig dir en el míting final de la campanya electoral. Però amb Mas vam tenir una batalla i la vaig perdre. Sé que no ho seré i no passa res.
Serà el candidat de CiU a les pròximes espanyoles. El seu futur passa per Madrid?
Políticament sí, però també podria dedicar-me a alguna altra cosa que no sigui la política. No vull jubilar-me aquí. És veritat, però, que les circumstàncies et porten de vegades a canviar les teves previsions.
Per tant, ha descartat tancar la carrera política a Catalunya?
No nego que es pugui tornar a plantejar la possibilitat que torni com a conseller en cap. Comptat i debatut el positiu i el negatiu, amb Mas vam arribar a la conclusió que ara, tal com està la situació política a Espanya, i veient que Catalunya necessita conduir la relació amb l'Estat, era millor que continués a Madrid. Però no hem tancat definitivament les portes a la meva tornada.
dissabte, de gener 29, 2011
Just una reflexió
Ahir a Novotel Girona ens varem trobar en el consell de federació de CDC molts dels que formem la família convergent de les comarques Gironines.
Vam contar amb la participació del nou delegat del govern a Girona i president de la federació a Girona el senyor Eudal Casadesús.
També ens va acompanyar el nou secretari general adjunt del partit el senyor Oriol Pujol.
Vam parlar sobre el present i el futur del país ,i del partit.
De les properes eleccions municipals i de com hem de dirigir els nostres esforços en millorar la situació actual.
Va ser una jornada en clau motivadora i crec que va fer calat en els que hi érem presents.
Ara estem amb una onada de perfum convergent i es fàcil ser Convergent o identificar-se amb el projecte convergent. però ara es quan una D'estar alerta per que comencen aparèixer els trepa els oportunistes i els vividors del sistema,i si es veritat que se n'ha apres dels errors això no es pot tornar a tolerar.
Si cert que em de sumar vots aglutinar , Peró comte no donem poder aquell que ha estat durant set llargs anys alimentant el seu ego i recreant-se en la ferida de CIU a L'Oposició.
Això manteig s'ha de tenir clar en els municipis i en les llistes municipals.
"Ara tothom vol ballar amb la mes guapa, ara que s'ha tret els ferros de les dents i ja no porta ulleres"
Que fàcil es detectar qui sent un projecte i qui vol manipular i viure D'una inèrcia positiva.
Just una reflexió
Vam contar amb la participació del nou delegat del govern a Girona i president de la federació a Girona el senyor Eudal Casadesús.
També ens va acompanyar el nou secretari general adjunt del partit el senyor Oriol Pujol.
Vam parlar sobre el present i el futur del país ,i del partit.
De les properes eleccions municipals i de com hem de dirigir els nostres esforços en millorar la situació actual.
Va ser una jornada en clau motivadora i crec que va fer calat en els que hi érem presents.
Ara estem amb una onada de perfum convergent i es fàcil ser Convergent o identificar-se amb el projecte convergent. però ara es quan una D'estar alerta per que comencen aparèixer els trepa els oportunistes i els vividors del sistema,i si es veritat que se n'ha apres dels errors això no es pot tornar a tolerar.
Si cert que em de sumar vots aglutinar , Peró comte no donem poder aquell que ha estat durant set llargs anys alimentant el seu ego i recreant-se en la ferida de CIU a L'Oposició.
Això manteig s'ha de tenir clar en els municipis i en les llistes municipals.
"Ara tothom vol ballar amb la mes guapa, ara que s'ha tret els ferros de les dents i ja no porta ulleres"
Que fàcil es detectar qui sent un projecte i qui vol manipular i viure D'una inèrcia positiva.
Just una reflexió
dijous, de gener 27, 2011
Penseu el que penseu, creiueu en el que creieu, sentiu el que sentiu, si viviu a Catalunya, invertiu uns quants segons i llegiu aquest text.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Un mal negocio
La Vanguardia
David García | 03/08/2010 - 10:32 horas
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.
Un mal negocio
La Vanguardia
David García | 03/08/2010 - 10:32 horas
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.
dimarts, de gener 25, 2011
Resposta al Regidor Ramon Moreno
Referent al seu escrit el en Punt Diari dels proppassat 07/01/11 :
Ningú, qüestiona la feina, entrega, dedicació, en definitiva gran treball, que fa la Policia Municipal del nostre municipi, ni tampoc la del seu cap, o la dels Mossos d’Esquadra. Ans el contrari des d’aquí torno a reiterar en nom meu i dels meus companys el nostre agraïment i la nostra més sincera felicitació per la tasca que estan portant a terme en aquestes condicions.
Altra cosa son els mitjans amb què treballen, o més ben dit contra els que treballen, la justícia, que tenim en aquest país és insostenible.
Sr. Ramón Moreno, pensem que vostè no ha redactat l’escrit publicat, no es el seu estil el faltar a la veritat. Vostè no fa de regidor, només n’és, i ho és molt menys des que el Sr. Rufí n’és l’alcalde, tal i com es demostra en cada ple, el te absolutament arraconat.
Aquests increments vertiginosos de controls i detencions que diu, i tant que si, només faltaria, amb els nivells de delinqüència que tenim, per descomptat !, però això no ho ha aconseguit vostè o el seu alcalde, ho han aconseguit els agents i el seu cap, perquè son verdaders professionals i ho fan amb els mateixos mitjans que disposaven fa quatre anys, no ens enganyem, aquesta legislatura el que s’ha fet és renovar els mitjans i en prou feina, per no dir que Vds. l’han reduït.
Perdoni però la qüestió no és aquesta, la qüestió és política, és de capacitat de gestió, de direcció i lideratge. El sentiment dels nostres vilatans és de inseguretat, és de por, els robatoris i el trepitxetx segueixen estant desbordats. El seu alcalde no arriba, no dona la talla, com tampoc han donat la talla els fins ara responsables polítics del departament d’Interior de la Generalitat. Si us plau no tergiversi el sentiment d’un vilatà que escriu al diari per plasmar allò que tothom sent, ni tampoc el nostre escrit del Parlem-ne. Simplement exigim més responsabilitat i lideratge polític.
Ningú, qüestiona la feina, entrega, dedicació, en definitiva gran treball, que fa la Policia Municipal del nostre municipi, ni tampoc la del seu cap, o la dels Mossos d’Esquadra. Ans el contrari des d’aquí torno a reiterar en nom meu i dels meus companys el nostre agraïment i la nostra més sincera felicitació per la tasca que estan portant a terme en aquestes condicions.
Altra cosa son els mitjans amb què treballen, o més ben dit contra els que treballen, la justícia, que tenim en aquest país és insostenible.
Sr. Ramón Moreno, pensem que vostè no ha redactat l’escrit publicat, no es el seu estil el faltar a la veritat. Vostè no fa de regidor, només n’és, i ho és molt menys des que el Sr. Rufí n’és l’alcalde, tal i com es demostra en cada ple, el te absolutament arraconat.
Aquests increments vertiginosos de controls i detencions que diu, i tant que si, només faltaria, amb els nivells de delinqüència que tenim, per descomptat !, però això no ho ha aconseguit vostè o el seu alcalde, ho han aconseguit els agents i el seu cap, perquè son verdaders professionals i ho fan amb els mateixos mitjans que disposaven fa quatre anys, no ens enganyem, aquesta legislatura el que s’ha fet és renovar els mitjans i en prou feina, per no dir que Vds. l’han reduït.
Perdoni però la qüestió no és aquesta, la qüestió és política, és de capacitat de gestió, de direcció i lideratge. El sentiment dels nostres vilatans és de inseguretat, és de por, els robatoris i el trepitxetx segueixen estant desbordats. El seu alcalde no arriba, no dona la talla, com tampoc han donat la talla els fins ara responsables polítics del departament d’Interior de la Generalitat. Si us plau no tergiversi el sentiment d’un vilatà que escriu al diari per plasmar allò que tothom sent, ni tampoc el nostre escrit del Parlem-ne. Simplement exigim més responsabilitat i lideratge polític.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)